Vincles més que centenaris entre la Colla Vella i Vilafranca del Penedès
Vivim temps en els que tot sembla ser efímer i tenir caducitat. El que domina és la immediatesa i com a molt el més recent. Els valors se centren en les dades i les xifres. Aquesta forma d’entendre les coses és comprensible des d’una determinada òptica que no pretén aprofundir ni entrar massa en els conceptes essencials.
Però, per contra quan un vol aprofundir, i comprendre les coses des de determinada òptica, s’ha d’endinsar en el temps, agafar perspectiva i extreure’n conclusions i conceptes de permanència.
Anant al tema, els vincles entre la Colla Vella i Vilafranca del Penedès, són un d’aquests clars exemples de permanència, en aquest cas més que centenària.
És durant la primera meitat del S.XIX quan arrelen aquests lligams. Això passa en paral·lel a la prohibició de fer castells a Valls, dictada per les autoritats l’any 1819 com a conseqüència de luctuoses disputes castelleres. La Colla Vella, que en aquells inicis encara era coneguda com la “Colla dels Pagesos” va començar a ser contractada regularment per la Confraria del Bon Jesús de Vilafranca del Penedès. Aquesta Confraria era coneguda amb el sobrenom de “La Muixerra”. I d’aquí ve que a partir de 1820 la nostra Colla passà a anomenar-se “La Muixerra”. Aquesta denominació perduraria fins l’any 1876. Just l’aparició d’una “nova” colla provocaria que la nostra comencés a ser coneguda i denominar-se “Colla Vella”.
3 de 9 dels Xiquets de Valls / Vilafranca del Penedès, 1881
La presència de la Colla a Vilafranca va ser constant al llarg del S.XIX i va fructificar en moltes actuacions èpiques i en castells memorables de l’època que no són objecte de detall en aquest document. Aquesta presència permanent va generar relacions i vincles castellers i personals. L’afició i la passió vilafranquina pels castells començava amb força, i començava agafada de la nostra mà. Aquesta estreta relació, també va derivar en altra creació cultural a partir dels Castells. Així, l’any 1863, inspirat per una actuació castellera viscuda a Vilafranca, Josep Anselm Clavé va composar “Los Xiquets de Valls”, un cant al fet casteller que va ser estrenat a la mateixa vila penedesenca el 1867 i a Valls el 2 d’octubre de 1869 pel cor de “l’Aroma Vallense”.
Amb motius i dates diverses al calendari, però molt centrades en la Festa Major de Sant Fèlix, el 30 d’Agost, aquesta estreta relació, que a la segona meitat del S.XIX ja estava totalment consolidada ha perdurat amb permanència i de forma pràcticament ininterrompuda fins als nostres dies. Una part gens menyspreable de la nostra història té Vilafranca com un dels punts de referència: Castells èpics de l’anomenada “Època d’Or” de la segona meitat del S.XIX; la decadència castellera de finals del S.XIX i inicis del S.XX; la tímida recuperació abans de que la Guerra Civil ho esguerrés tot; l’evolució castellera constant a partir de la meitat del S.XX; la lluita entre colles vallenques rivals; l’època dels “Enxanetes de Plata”; el retorn dels castells de 9 a Vilafranca l’any 1983, de la mà de la Colla Vella; i així fins als nostres dies amb presència permanent amb grans castells a la impressionant actuació del Dia de Sant Fèlix.
4 de 9 amb folre carregat / Sant Fèlix de 1983
Menció a part mereix la relació i els vincles personals o familiars que uneixen castellers de la Colla Vella amb castellers o aficionats de Vilafranca. Vallencs de la Colla Vella a Vilafranca i Vilafranquins a Valls a prop de la Colla Vella. Tan se val en quin sentit, s’han generat amistats, complicitats, fidelitats, sanes rivalitats i tot allò que fa que els castells siguin sentiments, passions, tradició i cultura, vida en definitiva.
En aquest article no es pretén fer un relat històric d’aquests fets i vivències, però sí que voldríem, a partir d’aquesta introducció i relat incitat, a qui l’hi agradi a conèixer més d’aquesta història. Per això a continuació citem algunes –només algunes- de les fonts de documentació i informació i donarem unes pistes de com trobar-ne més sobretot a través d’internet. Lògicament no oblidem els clàssics com “El Món Casteller” o els volums de la Història de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i d’altres. Però per aquest tema voldríem també recomanar “Cent anys de castells (1876-1976). Entorn de la família Cusiné de Vilafranca del Penedès”. Aquest llibre, escrit per l’Historiador Pere Ferrando Romeu i per Fèlix Josep Cusiné Via membre de la tercera generació de la família Cusiné. Els Cusiné sempre han estat família de grans aficionats i fidels seguidors de la Colla Vella. El llibre recorre amb pèls i senyals aquesta relació. I apareixen moments especialment emotius, com els episodis de gran amistat entre els Cusiné i els Rabassó, el suport de la família vilafranquina per que la Colla Vella estrenés la seva camisa rosada per anar a l’Exposició Universal de 1929 a Barcelona, i molts d’altres.
Una altra publicació de referència per aquesta matèria és el llibre que recull els primers passos de la història dels Castellers de Vilafranca, publicat recentment i que ha anat a càrrec de l’Eloi Miralles. Es tracta d´un primer volum que farcit d’imatges d´època fa un repàs a la història castellera de la ciutat des del Ball de Valencians fins a l´any 1956, passant per la dualitat Muixerra- Roser, incidint en l’època d´or del S. XIX, la decadència i posterior renaixença i fins arribar al 1956 amb els Castellers de Vilafranca. Fent un cop d´ull al llibre s’entén ràpidament la relació tan intensa entra la Colla Vella i la ciutat de Vilafranca del Penedès. A tall d´exemple ens situem a Sant Fèlix del 1899 (en el que hi ha contractada la Colla Vella) i recollim una notícia apareguda a la publicació vallenca El Porvenir el dia dos de setembre que Eloi Miralles transcriu en el seu llibre i ens permet entendre el que representava Sant Fèlix pels castellers de la Colla Vella de l’època: “Y dale con los dichosos guarda-términos. Según se nos asegura esta semana han sido declarados cesantes dos de ellos que abandonan el servicio para trasladarse a Vilafranca con una colla de Xiquets de Valls”.
Programa de les festes del carrer de Sant Bernat de 1928
Capficats per aquesta notícia i utilitzant alguna pàgina web en la que es pot consultar premsa històrica hem trobat aquest altre breu en relació a l´Isidre Tondo. Reproduïm de la Crónica de Valls del dia onze de juliol de 1908: “El lunes pasado… una mujer prendió fuego a unas gabillas de trigo… Por fortuna el hecho fue advertido por el guarda término Isidro Tondo, quien con ayuda de algunos vecinos pudo sofocar el fuego…” Qui sap si un dels guarda termes que el 1899 va abandonar la feina per anar a fer castells a Vilafranca fou el mateix Rabassó?
Per si teniu una estoneta i us voleu entretenir a buscar i remenar noticies com aquestes i apunts castellers entre premsa d´època us passem un parell de llocs web en els que trobar premsa digitalitzada:
> http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/#top
> http://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1
Així doncs, volem animar saber-ne més i a aprofundir, llegint, xerrant per conèixer la nostra història i la història dels castells. Acabaríem amb una reflexió. Al rerefons de les relacions i vincles que hem tractat, hi trobem tot un ventall de valors:
Valors que han ajudat que l’afició es plasmi en les colles i en castellers vilafranquins. I tot basat en una presència i una vocació també permanent de la Colla Vella per oferir sempre el millor que ha pogut als aficionats i a la ciutat de Vilafranca. Sí!!!. Permanent, des del S.XIX fins als nostres dies. La cita anual de Sant Fèlix, i parlem també per experiència personal, és tinguda entre les més importants i les més emotives a l’imaginari dels castellers de la Colla Vella. Quan pensem en Sant Fèlix no ens vénen al cap ni els rànquings, ni les puntuacions, ni el Concurs, ni pensem en si la temporada anterior la Colla Vella ha fet més o menys castells molt grossos. No és una “diada” més. És la història, és el respecte, la complicitat, la implicació amb aquesta Festa Major i amb Vilafranca. Aquests valors no són ni transitoris ni temporals.
Josep Solé Tarragó i Xavier Cabré Puig