JOSEP DOMÈNECH TRENCHS, XACONET. Semblança del meu avi
Autor: Lluís Boada i Domènech
Publicat a La Veu de la Colla Vella núm. 132. Abril de 2020. pg. 108-110
Fer castells és voler tocar el cel amb la mà tot mantenint els peus a terra. Probablement totes les arts aspirin al mateix, però en els castells aquesta intenció s’expressa de manera explícita en la mateixa forma. Perquè, quan la forma és reeixida, els castells són indubtablement un art. Un art col·lectiu i efímer, sotmès, per tant, a cicles temporals. Aquests cicles afecten a l’evolució del conjunt de l’activitat castellera i també a cada colla en particular. Hi ha èpoques de castells glorioses, èpoques de decadència i èpoques d’anar tirant. I les colles durant un temps excel·leixen, en altre temps decauen, o bé resisteixen fins remuntar, mentre d’altres desapareixen per tornar a sorgir o per caure en el definitiu oblit.
Foto: Enric Revoltós
Xaconet va néixer en una època gloriosa. Tenia tres anys quan els seu pare, Josep Domènech Miquel, el Guerxo de Xacó, va pujar a terços del quatre de nou que la colla va alçar al peu de les escales de la catedral de Tarragona. Corria el 1881 i set anys després, quan ell mateix va començar a pujar a dosos dels castells, el moment àlgid havia passat, però la colla encara va mantenir un bon nivell fins ben entrada la primera dècada del segle XX i, ja home fet, va pujar a quarts dels castells de vuit. Després, va començar una llarga i ben coneguda decadència que es va allargar durant dècades, fins el punt que no semblava tenir fi.
Ara bé, la intenció de tocar el cel que dibuixa en l’aire l’enxaneta en fer l’aleta requereix una forta i irrenunciable ambició. Conscients o no, els bons castellers ho han sabut sempre. I, en aquest sentit, Xaconet ho era, i molt, de bon casteller. Sabia que per mantenir l’ambició calia, primerament, refer la colla que la Guerra Civil i la immediata postguerra havien malmès. I ell i altres companys els anys 1946 i 1947 van reeixir en la represa de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
També sabia que per restablir progressivament la categoria de la colla i dels mateixos castells s’havia de mantenir viva la memòria de la millor època, la manifestació màxima de la qual havia estat el quatre de nou del 1881. Aquell castell havia adquirit una condició mítica, quelcom d’impossible de repetir mai més, i els castellers que van fer-lo romanien, mig desconeguts, en el borrós record com una mena de titans. Xaconet guardava la memòria de la formació del quatre de nou en forma rimada que acabava així: “I qui posarem d’enxaneta? Jaume de la Cigaleta, qui és que fa millor l’aleta”. Pot sorprendre la insistència amb què la repetia, especialment quan podia romandre fixada en el paper imprès. Aquest va ser el cas de la conversa que va mantenir amb Pere Mialet per Sant Fèlix de l’any 1963 (1) i de l’entrevista que va fer-li Maria Dolores Serrano a La Vanguardia en la seva secció “El país y su gente”(2) el 1969 poc després d’haver celebrat els seu norantè aniversari pujant a segons d’un quatre de sis. En aquella circumstància, el padrí, que tenia un punt de murri i havia usat el seu enginy per perpetuar el record d’aquell castell també en fotografia, va mostrar-la a la periodista en una divertida situació que aquesta recollí així: «¿No nota nada raro?», me pregunta José Doménech señalando la fotografía. La verdad es que noto bastantes cosas raras, pero no es cosa de estropearle el juego a «Xaconet», sobre todo porque me da la sensación de que su juego es limpio. Y entonces él, honestamente, me hace ver que no es una foto, sino dos, amañadas con gran astucia, goma y unas tijeras. A ver, a ver si veo dónde está la trampa. «Por la faja, mujer. Si se fija bien, verá que los del tercer piso y los del cuarto son los mismos (3). Lo hice yo mismo.» En realidad es una trampa muy pequeña; digamos que es poner orden en la historia”.
Podeu ampliar la imatge.
Recordo haver vist aquella fotografia de petit i, curiosament, malgrat que el padrí no solament no amagava, sinó que, com es fa palès a l’entrevista, gaudia explicant la trampa, per mi era “autèntica” perquè em feia reviure la realitat mítica del castell i la dimensió llegendària del meu besavi, també fundador de la Societat de Pagesos i ferm lluitador carlista. La besàvia, que va ignorar els advertiments familiars sobre els inconvenients de casar-se amb un “polític”, explicava a les seves netes que l’home li desapareixia de casa mesos seguits en els temps convulsos de la Tercera Guerra Carlina. Aquella fotografia i d’altres decoraven un entorn domèstic en el qual les històries i les converses de castells eren d’allò més habitual. Perquè, després de la reconstrucció de la colla i la preservació de la memòria històrica, la tercera cosa que calia per mantenir l’ambició castellera era la passió. I els castells i la Colla Vella eren, juntament amb la família, els ani-mals de tir i els amics, la seva vertadera vida.
Aquesta passió va voler rubricar-la els seus darrers anys, celebrant el noranta i el noranta cinquè aniversaris pujant a segons de quatres de sis. Però sobretot va fer-ho en morir. En efecte, les seves dues nétes, Rosa i Ester, es van encarregar de complir la seva voluntat i, amb l’emoció i la cura gairebé sagrades pròpies de les circumstàncies fúnebres, van vestir-lo al llit de mort amb la seva camisa rosada més preuada, els pantalons blancs i la faixa. Va voler vestir així per fer el viatge vers qui sap on, iniciant-lo entre els pilars que li aixecà la colla i al so estremidor de les gralles. Xaconet, que havia estat traginer però del meu record ja només feia de pagès, sempre agafava per treballar la terra gent amb moltes dificultats econòmiques, què en aquells anys sovint tenien un origen polític. Sisco de la Cirera (4), que va passar bona part de la guerra a la masia familiar que és a tocar de la nostra, em va explicar que quan passaven les tropes en la retirada el padrí es plantava al camí amb un sac d’avellanes i en donava un bon grapat a cada soldat.
Era home materialment humil però d’esperit elevat. Això també el feia flexible i obert a les novetats. Els anys cinquanta, quan es començava a parlar de la possibilitat d’un dia anar a la Lluna, confessava de bon humor estar disposat a anar-hi i apuntar-se a la primera llista de voluntaris. Feia poc havia estat tan extremament greu per una malaltia respiratòria que la gent anava a casa seva a donar el condol a la família. Els meus pares i un cosí metge van aconseguir al darrer moment, superant la multitud de traves que suposaven l’autarquia i l’aïllament de l’època, d’importar de Suïssa un medicament recent creat que va resultar ser miraculós. Quan es va salvar així de la primera mort, tenia setanta-cinc anys. Ser un sobrevivent va acabar d’endolcir-li el caràcter i va reforçar el seu innat optimisme, la seva fe en el futur, i particularment el de la seva estimada Colla Vella. Era un home que estimava molt i es feia estimar de tothom. En les fotografies de casteller dels seus darrers anys se’l veu sovint envoltat de la canalla. Joan del Bessó (5), que li dia pare vellet, em va dir que l’adorava i que amb ell va aprendre moltes coses, sobretot com tractar a la canalla. Personalment puc donar fe que no es pot tenir un padrí millor. Quan veig, emocionat, l’amor, la delicadesa, la cura i la saviesa amb els quals la colla tracta ara la canalla i amb quina intel·ligència, alegria i coratge aquesta respon a l’hora d’enfilar-se, sento la presència d’un fil que va de la mà de Xaconet passejant a la canalla del seu temps fins a les manetes que fan l’aleta dels castells majestuosos que configuren aquesta nova època.
Vull acabar aquesta personal semblança recordant les seves tertúlies a Cal Baster (6) i a Ca L’Amada i les converses a la masia amb altres amics pagesos que venien a seure a taula amb nosaltres els dies d’estiu. Pensant-hi al cap dels anys, he entès que aquells homes tenien la saviesa dels antics grecs, ja que coneixien els cicles de la naturalesa i els seus secrets, i els homes i les seves dimensions excelses o ridícules. El més proper d’aquells amics fins i tot tenia el nom grec, Artemi. Però el padrí potser era el més grec de tots ells, precisament perquè se sabia portador de la memòria d’un mite, el quatre de nou, i l’herència d’una llegenda, el seu pare. I amb la naturalitat i la saviesa dels antics va comprendre intuïtivament que els mites poden ser una reserva memorística de realitats esplendoroses que ens ajuden a superar els temps més difícils, empobridors i foscos.
Va haver de passar més d’un segle entre dos quatres de nou, entre una època magnífica i el començament d’una altra. Xaconet no va poder esperar tant. Aquests darrers anys, a Vilafranca, a Tarragona, a El Catllar, a Vilallonga, a L’Arboç, a La Bisbal o a la Plaça del Blat alguns companys de la colla m’han dit: “Si ton avi, ho veiés!”. Per cert, el mateix que em van dir a Vilabella quan la seva besnéta Eleonor va pujar a segons del quatre de set. Puc garantir que tots els èxits de la colla i dels castells el farien molt feliç i ho admiraria. Tanmateix per a un home que estava disposat a anar a la Lluna tindrien quelcom de natural. La seva insistència en recordar els formidables castells que havia ajudat a bastir el seu pare no era fruit de la nostàlgia, sinó de la fe, o millor dit, era la prova de la seva certesa de què les utopies i el mites castellers esdevindrien altre cop reals i fins i tot serien superats. I així ha estat. Mereix que li ho agraïm per sempre més.
1 Pere Mialet Rabadà, “Una jornada amb els Xiquets de Valls”(1963), inclòs a “Una informació inèdita” de Francesc Piñas Brucart, publicat a la revista La Veu de la Colla Vella núms. 98-99 del març de 2006, i el núm. 100 del setembre de 2006.
2 La Vanguardia Española, dijous 13 de febrer de 1969, pàgina, 29 (2) La Vanguardia Española, dijous 13 de febrer de 1969, pàgina, 29.
3 M. Dolors Serrano ho escriu malament, doncs no és el terç i el quart que estan repetits, sinó el quart i el quint.
4 Francisco Vives Surià.
5 Joan Izquierdo Artero.
6 Miquel Rius, baster als “quatre cantons” de Valls.