A la Colla Vella dels Xiquets de Valls
L’efímer convertit en monument,
que exalta el risc, la força i la destresa,
deu ser com el silenci convertit,
en una exaltació de la paraula.
Però el que de debò compta és assumir
que la caducitat de la bellesa
lluny de restar cap mèrit a l’esforç
el fa més compartible i perdurable.
S’enfilen torres i castells, sabent
que, en coronar-los, tota l’energia
que els ha empès cap amunt s’ha d’aplicar
a desmuntar la sòlida estructura
per bastir-ne de noves, convertint
aquest vaivé en una forma de vida.
Més generós que això, què hi pot haver?
Així s’ha escrit un bocí de la història
del nostre poble, i així se’n manté
viu l’esperit i viva l’esperança.
La pinya acull tothom i uneix en un
sol gest gestos diversos, perquè a l’hora
d’alçar el gran edifici de claror
es guanya més com més es renuncia.
De lluny estant m’aplico la lliçó:
la pàtria és un castell on ningú hi és
imprescindible i tots som necessaris,
tant de bo que entre tots la sapiguem
fer molt més alta i més forta cada dia.
Miquel Martí i Pol